Aquestes darreres setmanes hem estat jugant amb la poesia. Hem conegut més de prop la vida d'alguns escriptors i escriptores com Marc Granell, Joana Raspall o Vicent Andrés Estellés. Hem perdut la por a escriure xicotets poemes col·lectius utilitzant diferents recursos. Hem gaudit de les paraules fent jocs i recitant de memòria. També hem fet excel·lents cal·ligrames que exposarem al corredor de l'escola en breu i hem dramatitzat poemes com "Cançó de l'home parat al cantó" d'Estellés. Amb aquest jocs ens ho hem passat molt bé i han eixit molt bones idees malgrat que hem tingut poc temps per a desenvolupar-les. Ah! i el més important és que la nostra companya Arihan ha aconseguit superar la seua por escènica i actuar amb el seu grup. Vertaderament és molt bonic veure com us ajudeu uns amb els altres. Per si algú vol recordar aquesta activitat, ací teniu algunes imatges i el poema complet. Gaudi-lo!
"CANÇÓ DE L'HOME PARAT AL CANTÓ"
Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven – i ell les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafat en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l' home no s'hi movia
perquè era l' home parat.
Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat
i en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.
Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.
Es feu un arbre de pena,
es feu un arbre d'espant,
allí al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.
Algú va avisar l' alcalde
i l' alcalde, un "concejal",
i el "concejal", els qui duien
la grua municipal.
Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l' home, l' home parat.
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven – i ell les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafat en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l' home no s'hi movia
perquè era l' home parat.
Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat
i en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.
Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.
Es feu un arbre de pena,
es feu un arbre d'espant,
allí al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.
Algú va avisar l' alcalde
i l' alcalde, un "concejal",
i el "concejal", els qui duien
la grua municipal.
Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l' home, l' home parat.
V. Andrés Estellés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada